En aigües Mediterrànies

Tots els dissabtes de 10:00 a 12:00 a Som Radio

 Les revoltes al món àrab

El que està ocorrent al Mediterrani, amb les revolucions de Tunísia, Egipte, o les revoltes en curs a Líbia, Bahrein, Algèria, Iemen, el Marroc, etc ... es presta a diferents interpretacions: alguns ho poden llegir com a insurrecció generacional, hi ha altres que consideren que ha estat la unió produida pel món de les xarxes socials com Twitter o Facebook, així com aquells que també ho veuen com foment del caràcter democràtic.
La opinió publica hostil a la insurrecció, la dreta reaccionària, tracta de donar una lectura a la llum de l'Islam radical, mentre que la "esquerra" com sempre incapaç d'innovar-se, es basa en les lectures de la conspiració, parlant de revolucions operades per la CIA, d'Obama o per un altre fosc centre de poder no ben especificat.
Avui "Perspectives", intentarà d'interpretar a ritmo de Hip Hop "l'era de gessamí" a partir de les seves dinàmiques socials i tensions que es produeixen en el Mediterrani post-colonial. Perspectives ens ajudarà a vincular les revoltes del Magrib amb les protestes massives a Grècia o la rebel•lió dels estudiants a França, Itàlia o com la manifestació del 10 de Juliol, i tants d’altres episodis de protesta al voltant de les dues riberes de joves i menys joves en busqueda de llibertat.
El primer troç musical que ens acompanyarà en aquesta recerca és “mappe della liberta” dels assalti frontali.
P: Vivim un nou 1967-68? Una nova rebel•lió contra les imposicions i els poders del món actual?
Pot ser que si però el risc és que aquesta vegada ningú li para esment, perquè gran part dels anàlisis es concentren simplement a valorar una rebel•lió de pur democratismo liberal contra règims opresius, per la llibertat, especialment del mercat.
No obstant això, hi ha algunes característiques bastant obvi. A força de victòries teoriques i militars, ha sorgit la actual ideologia econòmica universal, el neoliberalisme. I amb el neoliberalisme apareix també el seu fidel amic de tots els temps: el deute i l'enorme interès que està generant constantment.
Els bons polítics s'obliden de la producció real dels bens (materials i intel•lectuals) i de la taxa d'ocupació efectiva per tal de poder gaudir totalment de la finança virtual i creativa. Retallen serveis i redueixen les despeses de l'estat social per pagar un deute creat per el mateix món de les finaces que fan i desfan sense ser mai acusats amb el dit,  i que per la seva pròpia naturalesa, aquest deute mai podrà es pagat,
tret que és decideixi trencar amb aquest mecanisme, d’una manera sobtada, ràpida i valenta,…. Amb la mateixa rabia que caracteritza la jove repper de marsella Keny Arkana en su himne de battalla “la rage de peuple”
Desafortunadament, el poder sempre tria el seu grup d'audiència, els sindicats, d'acord amb el seva docilitat, i exclou a altres organitzacions de treballadors i les criminalitza. El Marroc, Tunísia, Egipte i Líbia són avui els grans sindicats de les restes dels quals en queda el paper central que van jugar en la lluita contra els colons i, sobretot en la creació de l'estat post-independència.
Tant al Sud com al Nord del Mediterrani els que s'enriqueixen són els grans grups de l’economia global, i polítics i sindicats que es mantenen imperturbables en aquesta època de crisi! La paraula d'ordre és destruir qualsevol dret adquirit: educació, cultura, treball organitzat, al cap i a la fi l'assumpció d'una societat més o menys igualitària.
Una situació molt difícil que ara vivim tambè aquí a Catalunya. però quines podeu ser els formas de protesta?
És evident que les formes de protesta adquireixen característiques locals, i no obstant això, la unificació de la matriu és clarament visible per aquells que la busquen amb un mínim de perspicàcia. Es millor deixar la paraula a la cantant francesa, ja que pugui donar alguns suggeriments:... el titulo de aquest troç es... desobedència civil, Què penseu vosaltres, us agrada aquesta soluciò?
Els règims tirànics a Àfrica del Nord han resistit fins que es van plegar a l'arribada del liberalisme del Nord. Des de llavors s'han obert les portes al capital estranger deixant els treballadors sense drets o protecció social, afavorint el procés de privatització dels recursos fonamentals.
Prenguem el cas de Líbia. Si realment vols personalitzar, Gadafi és aquell que, per alliberar el seu estatus  incòmode  "d’Estat canalla", va passar a Anglaterra la llista dels guerrillers d'IRA que van ser entrenats en territori libi, que  va permetre, després de 2001 i especialment des de 2003, lliure accés als recursos del seu país a les multinacionals i bancs mundials.
Gaddafi i la seva família durant anys de poder s'han enriquit robant els guanys del petroli i deixant la seva gent en la pobresa absoluta. El lider libio s'ha convertit axi en un important inversor internacional en negocis amb tots aquells país que avui el vol declarar la guerra, especialment a Itàlia. Sempre amb Italia Gadafi va signar un acord per deixar morir en el desert, o mantenir temporalment en presons brutes als migrants africans que intentaven arribar a les costes europees.
Líbia no és diferent de Tunísia, Egipte o Maroc perquè qui es revolta és la classe més afectada i desafavorida. No els islamistes extremistes, no els que tenen la nostàlgia dels règims anteriors, no els representants de les minories tribals. Es la classe del proletariat: precàris, sobretot joves o menys joves, que no poden veure un futur possible en el marc econòmic neoliberal.
Aquesta és l'acusació feta pel raper Tunisì El General. Amb la seva cançó "Tunísie Bladna" el jove cantant desafia Ben Ali al carrer per veure com viu el seu poble, a sotmetre's a la mateixa humiliació que els seus ciutadans. Són paraules dures pronunciades pel cantant. Aquestes paraules el portaràn a la presó i sortirà gracies a la multitud i al seu poble en el camí del canvi.  
Amb aquesta notes sobre l’origin de la rivoluti al mon arabe i mediterrani, deixo la paraula a la meva companya Pascale

Pirats de la Mediterrania

La Mediterrània ha sigut sempre el centre d’importants activita marineres, amb elles des del principi s’ha desenvolupat el fenòman de la pirateria, sovint vinculada el comerç d’esclaus. Òbviament, la posició geogràfica de la Mediterrània ha implicat un ús decisiu de la navegació i per extensió de la pirateria: els primers indicis de l’existència de la pirateria són del segon mileni abans de Crist, amb la presència de naus procedents d’Àsia Menor i Fenicia per les incursions enemigues al llarg de la costa: saqueig sistemàtic, assassinats d’homes, raptes -sobretot de dones, ... representen el corol•lari d’aquesta activitat especialment dirigida a obtenir pagaments a canvi de la venda d’esclaus i dels rescats dels segrestos. En aquest sentit, fins i tot Juli Cèsar al setanta vuit abans de Crist, quan encara no era Cèsar, va ser capturat per pirates fenicis a la Mar Egea, i va ser alliberat després de pagar un rescat molt important. 
La pirateria es va desenvolupar_: al llevant, a les petites illes de l’Egeo i d’Asia menor, la costa de Turquia i Croacia, a ponent, les iles Balears, les illes de Sicilia, les de l’arxipeleg toscà, la costa de Cerdenya, Còrsega i el Maghreb.
Estimats amics d’”aigües Mediterrànies” com ja debeu haver imaginat el tema d’aquesta setmana són els pirates, o millor:
Els corsaris de la Mediterrània i la seva evolució al llarg de l’edad moderna, intentant reconstruir la història d’un imaginari que encara avui fascina i sorprèn. 

En primer lloc, hem de distingir els corsaris dels pirates. El corsari és un soldat que rep una "patent o autorització de cors” del govern per atacar els vaixells d’una nació enemiga, mentre que el pirata pot ser considerat un freelance de l’antiguitat i al menys aparentement no té vinculacions amb cap govern. Només després de la creació dels Estats-Nació els corsaris es identificar com una amenaça directa al comerç. Prèviament, per descomptat, no hi havia una línia clara que diferenciés la pirateria i el comerç. 
L’origen de la epopeya dels corsaris surgeix al segle setze, en el moment del xoc de l’imperi hispànic-hasburg de Carles V- i l’imperi Otomà, dues poténcies geopolítiques extraodinàries i oposades en temes de religió, destinades a lluitar fins la conquesta de la Mediterrània. L’activitat corsària era fondamentalment la solució de defensa adoptada per les regències del Nord d’Àfrica i l’est de la Mediterrània. Reconquesta i Jihad, són dos termes típicament mediterranis, són les forces que van marcar la lluita per la possessió i el domini de la riba mediterrània. 
Donc, Aquesta primera fase va estar marcada pel fort contrast ideològic entre el cristianisme i l’islam. A partir del final del segle setze, comença la fase més forta dels corsaris musulmans, els protagonistes van ser els ra’is, o sigui caps pirates, d’unes noves formes de poder autònom i militaritzat a les provínices mediterrànies de l’Imperi Otomà.
Algune de les ciutats africanes més grans de la Mediterrània van nèixer i crèixer gràcies a la riquesa i als líders militars corsaris més importants. Aquest és el cas de Dragut, el Bey de Trípoli, també conegut com “l’espasa venjadora de l’Islam” que va derrotar la flota espanyola de Felip II al 1551 a la famosa batalla de Djerba. O Argel, que fue arrebatada del control español gracias a Kabir El-Din, més conegut com el pirata barba-roja, el qual va fer d’Argel el punt de partida de les seves aventures a la Mediterrània. O el cas de Tunis, que va ser alliberada de la amenaça espanyola el 1541.
Paulatiament la Mediterrània va anar perdent el seu paper central en el comerç internacional: les grans potències van centrar-se en les rutes transoceàniques pel comerç d’esclaus i mercaderies. Tot i aixì, les regencies del territori musulmà no van perder importància , fins i tot van consolidar el seu poder cap a la mar interior. 
Aquestes regències van reinterpretar l’activitat corsària com un negoci i per tan la supervivència de l’activitat estava lligada al seu futur econòmic i polític. Aixì va sorgir un sistema diplomàtic i militar flexible que garantia la supervivència de les regències.  En nom d’una suposada sobirania marítima, Argel, Tunísia i Trípoli van imposar a les potències europees l’elecció de comprar la pau, o a patir atacs pirates. Al mateix temps, és impossible pensar que els pirates van abandonar el seu estil de vida únic o la seva autonomia i independència, ja que sistemàticament la pau temporal amb un regent implicava l’inici de la guerra amb els demés. Per altra banda, les potències cristianes d’Europa no van ser capaces d’eliminar els corsaris de manera comú i van preferir una forma de convivència individual amb les regències, amb l’avantatge que l’acord dirigia l’activitat corsaria contra altres nacions competidores.    
Entre el segle divuit i dinou el fenòmen va resorgir de nou. L’element provocador va ser un nou conflicte “global” entre les grans potències de l’època, aquesta vegada França, Anglaterra i més tard Estats Units. Els Estadunidencs, a diferència dels europeus, van ser capaços d’imposar els seu poder militar i exigir acords humiliants a les regències àrabs per garantir els seus negocis a la Mediterrània. Tan, sols després del congrés de Viene del mil vuitcents quinze les potencies europees van ser capaces d’unir-se per reaccionar de forma comú en front dels pirates, obrint camí a la era tràgica del colonialisme europeu a l’Àfria del Nord. Argèlia es va convertir en una colònia francesa des del mil vuitcents trenta fins el mil noucents seixantados

El cantó humà del fenòmen és impressionant.
A partir de la condició dels presoners reduïts a esclaus, sigui a l’europa cristiana o a Àfrica, en els tristament famosos “banys” readaptats durant la colonització Mentre que en el cristianisme l’esclau es va utilitzar com a remer en els vaixells de guerra o forçat a fer feines físiques, al nord d’Àfrica va ser considerar com una mercaderia per ser bescanviat o venuten el mecat d’esclaus. Si l’alliberament del cristià es feia mitjançant el pagament d’un rescat, els musulmans només podien esperar un intercanvi de presoners. 
Pot ser que el més fascinant és la peripècia humana dels renegats: no només presoners que van caure en mans de l’enemic  i van canviar de religió, també agricultors o fugitius que esperaven al llarg de la costa mediterània l’arribada dels pirates per escapar d’unes condicions de vida que els feia preferir l’aventura corsària i al conversió a l’Islam. Alguns dels pirates més famosos són els germans Aruj, Kabir elDin el barbaroja, o Uch ali, van ser tots de naixement cristià i es van convertir a l’islam per la seva pròpia voluntat o per què de petits van ser segrestats i educats com a musulmans. 
Aquesta intensa humanitat pròpia de l’activitat corsària pot demostrar una certa ósmosis entre les dues ries de la conca mediterrània a partir dels aspectes més personals de la vida, fins que es pot considerar el renegat com el prototip de l’home secular modern. 

Bé, noies m'agradaria fer una pregunta ..... com hem veure, els pirates creixent quan l conflicte ideològic és més fort: por primer va ser el contrast entre l'Islam i el cristianisme, a continuació, l'arribada dels americans que requereixen un prototip del capitalisme global. Des del cantò humà els pirates eren homes (hi ha molt pocs exemples de dones pirates i només a Europa del Nord com Anne Bonny de Irlanda e Ingela Gathenhielm deSuècia) homes que estiman la autonomia i la independència.
Donc qui creu que són els pirates d'avui?
M'agradaria posar l'accent en el costat positiu de la pirateria per això, al meu parer, els pirates d’avui es troben a la moderna xarxa d'Internet : Els pirates són els que gravan CD, descarregan arxius, copian software i moltes altres coses !
En primer lloc perquè tambè aquesta vegada vivim en un període marcat per la confrontació ideològica entre el capitalisme material i el capitalisme cognitiu.
En segon lloc, ja que vivim en una fase de transició, el "pirata" es basa en la intuïció i la imaginació, busca autonomia i independència en la seva lluita per l'intercanvi de coneixements. D'altra banda, en aquesta estranya guerra contra les principals majors, la confrontació directa és impossible, mentre que el sabotatge és guanyador.
Estimats amics, moltes gràcies per la seva atenció, espero que avui tots ens hem tornat una mica més pirates! Ens senten la setmana que ve, ara dono la paraula al meva companya Pascale.

Guerra a Libia


Queridos amigos y amigas de “en aiguas mediterranias” bien encontrados!
El capitulo del dia de “perspectivas”, como ya lo imaginais, se refiere a la guerra en Libia. En el poco tiempo que tenemos a disposicion, me gustaria empezar un debate entre nosotros sobre algunos de los aspectos mas relevantes subrayados por la prensa, especificamente la prensa europea 
Por empezar, pienso que sea util un rapido resumen sobre los principales eventos que nos han conducido hasta la brutal escalation de violencia de la ultima semana.

A partir desde febrero 2011, varias manifestaciones de contestacion contra el regimen de Gadafi occuren en gran parte del territorio libio. Fomentados por las revoluciones en Tunez y en Egypto, los jovenes de Libia occupan las calles pidiendo reformas democraticas y la fin de la dictadura. El regimen se enfrenta con violencia asì que las manifestaciones se propagan de ciudad en ciudad. Los revolucionarios autoproclaman un gobierno provisorio a Bengasi que controla el teritorio en el este de Libia y muchas ciudades del oeste. En el mismo tiempo, muchos diplomaticos, generales y ministros abandonan el regimen que parece estar punto de caer.
Sin embargo, el lider libio reacciona reclutando mercenarios extranjeros y conseguiendo armas y municiones desde algunos alliados del Africa Sub Sahariana. En pocos dias el ejercito de Gadafi puede parar las manifestaciones y reconquistar varias ciudades perdidas, sobretodo a traves el utilizo de bombarderos aereos sobre las ciudades. Miles fueron los muertos, torturados o desaparecidos. Los insurgentes nada pueden contra la superioridad militar del los mercenarios y militares, asì que solo pueden buscar ayuda a la comunidad internacional, que todavia reacciona con ambiguidad y cautela.
En el momento en que el ejercito libio està punto de reconquistar Bengasi (la capital de los insurgentes), el Consejo de seguridad de la ONU adopta la resolucion propuesta por Francia, decretando una zona de interdiction aerea y autoriza los estados a utilizar la fuerza militar para parar la represion del regimen. Gran Bretana, Francia y Italia interpretan de manera extensiva esta resolucion ONU y aumentan el nivel militar de sus acciones. 

La primera pregunta concierne el marco legal de la intervencion y en particular el papel del derecho internacional. Segun vosotros es suficiente una cualquiera autorizacion de la ONU para que una guerra puede reputarse justa y”Humanitaria” o bien el derecho internacional en los ultimos 20 anos ha sido asì tanto explotado que al final cada guerra siempre implica muertos, heridos y destruccion generalizada y no hay nada de humanitario en esto?

Querrìa recordar por lo menos tres eventos principales que nos pueden ayudar a intender mejor el papel de la ONU y sus autorizaciones
Kossovo 1999: La operación fue llevada a cabo unilateralmente por la OTAN, sin autorización previa del Consejo de Seguridad de la ONU, por lo que desde diversos medios y colectivos se ha considerado que los bombardeos constituyeron actos de crímenes de guerra.
Afghanistan 2001: la operacion “enduring freedom” traìa su legitimitad en la resolucion ONU del 12 de septembre 2001, en la qual se encontrava el derecho a la lucha contra el terrorismo con todos los medios possibles. En la misma resolucion no habia alguna alusion explicida a una intervencion militar directa. Los EUA recurrieron al articulo 51 de la Carta ONU que establece el derecho a la auto defensa. Fue la primera vez que un gobierno recurre a este articulo para justificar un attaque militar.
Iraq 2003: Los EUA decideron que Saddam Hussein detenia armas de destruccion massiva. Varias enquesta antes y post conflicto confirmaron que las armas no existian. Durante meses los norte americanos tentaron de hacer passar en el Consejo de seguridad de la ONU una resolucion para el utilizo de la fuerza, sin conseguir exito por la opposicion de Francia, Cina y Russia. No obstante esto en el marzo 2003, sin alguna resolucion ONU, los Estados unidos con el appoyo de GB, Espana y Italia empezaron los bobarderos y la occupacion del estado iraqui. 

A partir de estos eventos, creo que cualquier ataque militar es siempre una guerra, y impliqua la creacion de una nueva situación.  El derecho internacional no tiene las herramientas para imponer sus propias reglas y las Naciones Unidas, por su naturaleza, es un organismo non-democratico donde las decisiones importantes son tomadas por parte de cinco potencias militares. De ello se desprende entonces el conflicto entre el derecho de potencia, representado por los intereses de los estados, y elderecho a la existencia, representada por 5 mil millones de personas en todo el mundo
A partir de estas consideraciones, estoy convincido que no hay nada de humanitario en un ataque militar, sobre todo si se realiza por quienes ejercen el 80% de la potencia militar del mundo.
Creo que debemos decir "no a la guerra” siempre. La guerra es un hecho histórico y estructural, profundamente ligado al sistema de gestión del mundo. La guerra no es algo de episodico, pero es inherente a un elemento de gobernabilidad autoritaria y injusta.

Vamos a concentrarnos en el Mediterráneo.  ¿cuáles son las fuerzas y equilibrios en juego en la región? ¿Qué papel de los EE.UU.?  
El marco regional es crucial para entender el conflicto, tanto para comprender la dinámica de la insurgencia asì como para comprender la reacción de las potencias que bombardean Trípoli. Vamos, por ejmplpo, a considerar el punto de vista de Yemen, donde el viernes pasado la represión del gobierno ha hecho al menos cincuenta y dos víctimas, o bien el caso de Bahrein, donde el monarca ha pedido la intervención de las tropas de Arabia Saudita ha impuesto la ley marcial contra el creciente número de manifestantes .
Creo que ahora no es importante criticar el doble estandard adoptado por las potencias occidentales y las Naciones Unidas (a criticarlo seran los movimientos de esos países) pero si miramos el caso Libia desde la perspectiva de Yemen y Bahrein, el significado principal es una configuración regional del conflicto. En definitiva se consume la redefinición geopolítica de las zonas estratégicas bajo el control del poder económico y militar más fuerte de la region.
En este contexto, es evidente que algunos países - Gran Bretaña y Francia, e Italia - han jugado mucho con la misma resolución de la ONU para elevar el nivel militar empleado en la intervención.
La iniciativa europea marca el declive del papel de EE.UU.. Obama parece haber aceptado la derrota del unilateralismo de Bush en Irak y Afganistán, y prefiere consolidar sus posiciones en el Golfo y dejar la iniciativa a GB y FR para el control y gestión de los flujos de petróleo, de gas y de los migrantes de África a Europa. Esto me parece un intento desesperado por resucitar la función guerrera del Occidente contra las nuevas potencias globales emergentes.
La zona del Mediterráneo se convierte en zona europea de competencia exclusiva. Así a la mierda la libertad de los pueblos, el derecho a la autodeterminacion y todo lo que es el sentido romántico del levantamiento democrático en el Magreb.
En el Oriente Medio vuelven de nuevo los fantasmas del neo-colonialismo. A subrayarlo hay una coincidencia terrible, hace exactamente 100 años que Italia declaró la guerra al Imperio Otomano ocupando Libia, que desde 1911 se convirtió en su colonia.

 la guerra podría haberse evitado? hay una alternativa a los bombardeos?

Creo que ninguna guerra es inevitable. Las guerras parecen inevitables solo cuando no se ha hecho nada para evitarlas. Si los líderes se hubieran comprometido a construir relaciones de respeto, equidad y solidaridad mutua, si hubieran adoptadas políticas de desarme y de diálogo, la crisis podría resolverse mediante la exclusión del uso de la fuerza.
Este no fue el caso de Libia: nuestros gobernantes, los mismos que muestran ahora la guerra como una accion necesaria, financiaron, armaron y apoyaron al dictador Gaddafi y su continua violación de los derechos humanos hacia sus ciudadanos y los migrantes que cruzavan el país.
Existia una alternativa a los bombardeos? Sí, había, y fue primero la participación de las nuevas potencias globales, en particular aquellas que no tienen responsabilidades historicas directas en la región: Brasil, Sudáfrica, India .... estos estados podían representar la solucion diplomatica adecuada para presionar a Gadafi.




Nessun commento: